"PET ROCKS" I ALTRES COSES

Un “Pet rock” és una pedra més aviat arrodonida, sense arestes, de la mida d’una pilota de tennis aproximadament. Te dos ulls dibuixats i res més.

L’any 1975, un tio que seia al tamboret d’un bar a Bonny Doon, un poblet de California, sentia com uns paios que hi havia a la barra es lamentaven de la feina que els donava cuidar les mascotes del s seus fill. Que si treure-les a passejar, que si donar-los-hi de menjar, que si raspallar-los, coses, que per la puta gràcia d’un dia, de comprar un gosset als seus fills, haurien de fer mentre visqués  l’animal i això podien ser al voltant de quinze anys. El cas, és que el senyor que seia al tamboret se li va acudir que la millor manera de resoldre aquest problema seria substituir gossos, gats, hàmsters i altres mamífers per una pedra amb dos ulls dibuixats com si fos una cara. Dahl, que és com es deia aquest home, va decidir comercialitzar aquestes pedres i l’any següent en va vendre 1,5 milions, i es va fer milionari.

Aquesta història no te res a veure amb la nostra “desconnexió Austràlia”, però  l’hem aprés aquí i teníem ganes de compartir-la amb vosaltres.

15 de febrer, fa sol, son 2 quarts, tocats, de 6.

Ja som a la quarta setmana. Comencem a dominar el territori, comencem a saber a quin súper hem d’anar a comprar i a quin no hi hem ni de posar els peus. Ja tenim una rutina més o menys feta . Els nostres cursos ja avancen a tota màquina i això ens ajuda a saber quan comencen i quan acaben les setmanes. La ciutat és immensa però ja hem aprés com ens hi hem de moure.  Ja ens sentim còmodes, ja no diem “ens veiem a l’apartament” ja diem ens veiem a casa. La Laia té la seva escola a 5 minuts caminant des de casa i jo a 10 minuts amb bicicleta. (per si he creat confusió, no vivim en cases diferents, ni la Laia camina molt de presa, senzillament anem a escoles diferents).

Com vam comentar en l’últim capítol, la ciutat és molt cara però estem trobant alguns “trucs” per aconseguir  fer-ho més assequible. Per exemple, és important quan vas a qualsevol restaurant fixar-te si a la porta hi posa BYO (Bring your own) Això vol dir que et pots dur el teu vi, o la teva cervesa i ells te la serveixen. Si compres una ampolla de vi decent en una botiga, et pot costar uns 3$ en canvi al restaurant l’ampolla més barata no baixa mai dels 20$. Si estàs pel carrer i no et ve de gust entaular-te i vols menjar alguna cosa ràpida, el millor és anar a un restaurant xinès i comprar “Hand-roll sushi” (un trosset de salmó, tonyina o altres coses amb arròs blanc al voltant i tot plegat embolicat amb un tros d’alga) això val uns 2$ per unitat (amb un parell cadascú fem), aquí qualsevol entrepà, tros de pizza o qualsevol altre “Snack” està al voltant del 10$. L’aigua (també és impagable) però tota l’aigua que surt de les aixetes i fonts públiques és potable i té bon gust (Per als de Barcelona se que pot sonar estrany, però sí, això és una ciutat i l’aigua té bon gust). També important destacar que a qualsevol  bar o restaurant si demaneu aigua de l’aixeta, us la porten sense males cares i és gratis. Pel que fa al cost del transport, ho em solucionat de dues maneres: Buscant un pis prop de la “Uni” de la nena i comprant una bicicleta pel nen.

Fins avui doncs, ens hem dedicat més o menys a això, a situar-nos i a aprendre com funciona tot plegat . Hem conegut gent, hem sortit a “prendre algo”, ens hem passejat, hem anat a la platja, a la piscina, ens hem perdut, hem fet excursions amb bicicleta, hem estat a concerts, NO hem estat a Museus ni a exposicions ( ja se que no queda gaire “cool” dir això, però què collons, nosaltres som més de carrer, de bars i restaurants) i no hem sortit de la ciutat. Però això ho solucionem aquest cap de setmana. Hem llogat un cotxe per anar a fer el “Great Ocean Road”, lloc on, si tot va bé, hi trobarem platges precioses, naturalesa en estat pur, cangurs, coales.. Però tot això us explicarem en el proper capítol.

Són gairebé les 7. Segueix fent sol. Anem cap al Burns (avui toca Barça)

UNA CERVESA I DOS GOTS, SI US PLAU.

5 de febrer, les  16:38h, plou. Avui fa exactament dues setmanes que vam aterrar a terres australianes i comencem a fer-nos una idea de com funciona tot això. Avui parlarem d’allò que tant ens agrada parlar als catalans, preus i sous. Per fi comencem a entendre per què un cafè val 3,5 dòlars, un bitllet de metro 4 dòlars, una barra de pa entre 3 i 4 dòlars,  o llogar un pis d’una habitació, de mitjana,  uns 1.800 dòlars al més.

En general sortir al carrer i consumir qualsevol cosa val molts diners, prendre’t un cerveseta, fer unes tapes, comprar-te un gelat. Tot el que allà tenim per la mà, sabem què pagarem i sabem com gestionar-ho, aquí pren una altre dimensió. El dia del València - Barça (que per cert quin patiment collons) vam anar a veure el partit a l’hotel Robert Burns, que ja comença a ser costum, i prendre quatre cerveses, dues per cap, ens va sortir per 40 dòlars.

Allà mateix, a l’hotel Burns, vam conèixer una parella que feia un mes que s’havien instal·lat a Melbourne per quedar-s’hi un parell d’anys. Ella és catalana i ell francès. Els últims 3 anys havien viscut junts a Grenoble i el que els va motivar a venir cap aquí va ser una beca que li van concedir a ell per estudiar a la University of Melbourne. Doncs bé, la cosa és que al francès, a les dues setmanes de ser a la ciutat ja va trobar feina (per aquells que fa temps que no viatgeu fora de la península, sapigueu que FEINA és allò que fan els humans a canvi de dinerets). Doncs bé, la que va trobar el nostre “enfant de la patrie” consistia en treballar 20 hores a la setmana en un bar, servint copes. Abans de continuar, deixeu-me recordar-vos que 20 hores setmanals, equivalen a 4 hores diàries (si treballes 5 dies a la setmana). Els seus ingressos nets son d’uns 500 dòlars per setmana, 2.200 dòlars al més. Permeteu-me que us resumeixi la història en forma d’equació:

Immigrant + feina de cambrer + mitja jornada = 2.200 euros nets al més

Aquesta última equació la vaig fer  mentalment mentre em fotia l’últim glop de la meva cervesa. Les paraules del francès van impactar directament al meu cap, van ser com un bàlsam per algunes de les neurones que havien viatjat amb mi des de Catalunya, i que des que havia desenfundat els 40 dòlars que vam pagar per les 4 birres, s’havien posat a plorar en un racó del meu cervell.

Uns dies més tard i envoltats aquest cop d’Aussies (La manera com es denomina la gent que viu a Austràlia, equivaldria a Yankees pels nord-americans) vam seguir parlant de lo molt cara que era la vida en aquest país. En aquest cas es tractava de gent molt jove, menys de 30 anys, però tots ben posicionats, serien allò que se’n diu mà d’obra “qualificada” (no m’agrada gens aquest terme, desqualifica a la resta). En fi, es tractava de gent que treballa en departaments financer, o són advocats de grans firmes, o senzillament treballen en bancs de la ciutat. Un d’ells ens explicava que una persona que comença a treballar com advocat, just després de llicenciar-se, cobra al voltant de 50 0 60 mil dòlars l’any. Una persona que treballa en una finestreta d’una entitat financera, comença la seva carrera cobrant uns 85.000 euros l’any. I una persona que ja faci alguns anys que treballa per alguna empresa d’aquest tipus, pot estar al voltant dels 150.000 dòlars a l’any.

Després de sentir tot això i amb una cervesa a la mà, aquest cop només una i compartida amb la Laia, vam poder començar a entendre perquè Melbourne ocupa el 1r lloc en el rànquing de les ciutats amb millor qualitat de vida del món i a la vegada sigui una de les ciutats de més cares del planeta.

Són les 17:52h, ha parat de ploure. 

ELS PRIMERS PASSOS

Diumenge 22 de gener, 08:30h. Aterrem a l’aeroport de Melbourne. Gairebé  40 hores després de tancar la porta del nostre pis de Masnou, per  fi arribem a Austràlia. Estem destrossats, cansats, bruts i morts de son, però contents. La ciutat ens rep amb un cel absolutament blau i amb 25 graus de temperatura. Maletes, motxilles, bosses, portàtils, càmeres, i nosaltres mateixos agafem un autobús que ens ha de dur al centre de Melbourne, allà 8 hores més tard ens ha de recollir en David, un anglès que viu a Melbourne des de fa ja 4 anys. Aquestes 8 hores d’espera comencen amb certa eufòria que mica a mica és va transformant en atacs de son, calor i esgotament. Passejada pel riu Yarra (travessa el centre financer de la ciutat), mengem alguna cosa i de seguida que trobem una ombra ens hi estirem per dormir una estona. Decidim continuar inspeccionant la ciutat i la cosa va decaient. Arribem al punt de quedar adormits sobre la taula d’un Starbucks quan encara queden dues hores per que ens reculli el David, mai havíem desitjat tant veure algú que ni tant sols coneixem (El David, a part de ser anglés, és amic d’una companya de feina de la Laia). 16.45h, arriba un missatge al mòbil, l’anglés ja és aquí, ve acompanyat, del Tim. Carreguem maletes al cotxe i ens porten cap a casa seva, una caseta collonuda a les afores de la ciutat. Ens dutxem i decidim que ja no ve d’unes hores i que en comptes d’anar a dormir podem sortir una estona amb els nostres amfitrions i anar a sopar alguna cosa. Al sopar s’hi afegeix el Colvi, comparteix casa amb el David i amb el Jason que coneixerem uns dies més tard. Frescos per la dutxa i amb un parell de cerveses ens animem i passem una vetllada molt agradable i divertida en una terrassa de Chapel street (un dels carrers amb més vida de la ciutat). Mentre avança el sopar ens anem perdent en la conversa, entre l’anglès i que estem rebentats anem desconnectat i ben aviat tornem cap a casa dels nostres nous amics on ens preparen una habitació perquè ens recuperem de la son acumulada.

L’endemà ens llevem molt més frescos i descansats i comencen tres dies que per nosaltres van ser molt intensos però poc interessants d’explicar. Bàsicament ens vàrem dedicar a buscar pis on poder passar els 4 mesos que tenim intenció de passar en aquesta ciutat.  En resum, moltes trucades, moltes visites a pisos i moltes caminades per la ciutat. La cosa es torna a animar el Dijous dia 26. Aquest dia coincideixen vàries coses, es l’Australia Day i el Barça juga la tornada de copa contra el Madrid. I així és com comencem el dia, abans de les 8 del matí anem a buscar el tramvia 86, que ens ha de dur fins a un bar on una penya del Barça, de Melbourne, es reuneix per veure els partits. Després d’una hora esperant el tramvia dels collons, ens adonem que allà és un dia festiu i que els horaris del transports varia. Resignats agafem el primer tram que va en la mateixa direcció i finalment aconseguim arribar al bar ben bé a mitjà de la segona part, el Barça està guanyant 2 a 0 i just en aquell moment al sonat d’en Pepe se li torna a parar el cervell i li fot un cop de puny a en Cesc. Poc més tard el putu Madrid ens carda dos gols però aviat s’acaba el partit i passem a la final. Al bar és respira eufòria. Allà coneixem un australià, el fundador de la penya que és un malalt del futbol  i del Barça, ho sap tot i obre el debat: Rossell – Laporta. Al cap d’una estona sentim parlar en català i ens presentem i coneixem a l’Edu, un tio de la Roca del Vallés que porta uns 5 mesos vagant per Australia i Nova Zelanda, ens explica que està treballant portant un camió de mudances i que es guanya molt bé la vida però que es una feina molt dura. Tenim una conversa llarga amb l’Edu, ens dona uns quants consells i ens explica algunes de les seves vivències. 


Quan ja son gairebé les 11 del matí decidim anar a descobrir que cony és això de l’Australia Day. Agafem el tramvia i anem cap a St Kilda, un barri a la platja on la gent acostuma a anar celebrar aquest dia. El motiu de celebració de l’Australia Day, com la majoria de diades nacionals (excepte la nostra que celebrem una derrota) deixa bastant que desitjar. Se celebra la invasió per part de tropes angleses de les terres australianes, amb vaixells carregats de militars i convictes van entrar per l’est del país i van començar a pelar tot el que era negre i es movia, i van començar a plantar banderes angleses per tota la costa per així al cap de tres segles pensar que eren els autèntics propietaris d’aquesta immensa illa.

A les platges de St Kilda hi havia famílies fent barbacoes i jugant a criquet i de tant en tant et creuaves amb grupets de gent jove amb la cara pintada amb la bandera Australiana mamant i caminat pel passeig.  Ens vam estirar una estona en una de les platges on no hi havia ningú banyant-se i era ple de gent fent kite-surf, de cop la nostra vida corria perill no paraven d’estavellar-se catxarros d’aquests cada cop més a prop nostre. Vam decidir fer unes cervesetes (que sempre ajuden a entendre boixaries com una diada nacional) i vam tornar cap a la ciutat, cap a Federation Square. Aquí es el punt neuràlgic de la ciutat, hi ha pantalles gegants i durant tot el dia es fan concerts i espectacles (es com el fòrum de BCN, però ben fet), al cap d’una estona de ser allà ens vàrem adonar que portàvem tot el dia sota el sol i jo, que tinc una pigmentació tipus “Iniesta” m’estava tornant de color rosa-morat. Vaig agafar la crema factor 50 i pràcticament me la vaig beure. Ja eren les 6 de la tarda i vam decidir anar a descansar una estona a l’hotel, per agafar forces per anar a veure el focs artificials, (si si, a l’altre punta del món per anar a veure quatre putus petardos). El que va passar però és que a l’hotel ens vam adormir i quan vam sortir al carrer vam veure que tothom caminava en direcció contraria a nosaltres, els focs ja s’havien acabat, doncs res vam anar a jalar una mica de sushi i cap a l’hotel un altre cop i a dormir.

I ja arribem al divendres 27. Aquest va ser un dia amb poques aventures, però cal destacar que vam aconseguir firmar un contracte per un pis en un dels carrers més cèntrics de la ciutat (des d’on ara us escric) El preu, escandalosament car, no us el diem perquè creureu que som gilipolles, a nosaltres ens ha costat una setmana assumir que les coses aquí son cares, molt cares.