ELS PRIMERS PASSOS

Diumenge 22 de gener, 08:30h. Aterrem a l’aeroport de Melbourne. Gairebé  40 hores després de tancar la porta del nostre pis de Masnou, per  fi arribem a Austràlia. Estem destrossats, cansats, bruts i morts de son, però contents. La ciutat ens rep amb un cel absolutament blau i amb 25 graus de temperatura. Maletes, motxilles, bosses, portàtils, càmeres, i nosaltres mateixos agafem un autobús que ens ha de dur al centre de Melbourne, allà 8 hores més tard ens ha de recollir en David, un anglès que viu a Melbourne des de fa ja 4 anys. Aquestes 8 hores d’espera comencen amb certa eufòria que mica a mica és va transformant en atacs de son, calor i esgotament. Passejada pel riu Yarra (travessa el centre financer de la ciutat), mengem alguna cosa i de seguida que trobem una ombra ens hi estirem per dormir una estona. Decidim continuar inspeccionant la ciutat i la cosa va decaient. Arribem al punt de quedar adormits sobre la taula d’un Starbucks quan encara queden dues hores per que ens reculli el David, mai havíem desitjat tant veure algú que ni tant sols coneixem (El David, a part de ser anglés, és amic d’una companya de feina de la Laia). 16.45h, arriba un missatge al mòbil, l’anglés ja és aquí, ve acompanyat, del Tim. Carreguem maletes al cotxe i ens porten cap a casa seva, una caseta collonuda a les afores de la ciutat. Ens dutxem i decidim que ja no ve d’unes hores i que en comptes d’anar a dormir podem sortir una estona amb els nostres amfitrions i anar a sopar alguna cosa. Al sopar s’hi afegeix el Colvi, comparteix casa amb el David i amb el Jason que coneixerem uns dies més tard. Frescos per la dutxa i amb un parell de cerveses ens animem i passem una vetllada molt agradable i divertida en una terrassa de Chapel street (un dels carrers amb més vida de la ciutat). Mentre avança el sopar ens anem perdent en la conversa, entre l’anglès i que estem rebentats anem desconnectat i ben aviat tornem cap a casa dels nostres nous amics on ens preparen una habitació perquè ens recuperem de la son acumulada.

L’endemà ens llevem molt més frescos i descansats i comencen tres dies que per nosaltres van ser molt intensos però poc interessants d’explicar. Bàsicament ens vàrem dedicar a buscar pis on poder passar els 4 mesos que tenim intenció de passar en aquesta ciutat.  En resum, moltes trucades, moltes visites a pisos i moltes caminades per la ciutat. La cosa es torna a animar el Dijous dia 26. Aquest dia coincideixen vàries coses, es l’Australia Day i el Barça juga la tornada de copa contra el Madrid. I així és com comencem el dia, abans de les 8 del matí anem a buscar el tramvia 86, que ens ha de dur fins a un bar on una penya del Barça, de Melbourne, es reuneix per veure els partits. Després d’una hora esperant el tramvia dels collons, ens adonem que allà és un dia festiu i que els horaris del transports varia. Resignats agafem el primer tram que va en la mateixa direcció i finalment aconseguim arribar al bar ben bé a mitjà de la segona part, el Barça està guanyant 2 a 0 i just en aquell moment al sonat d’en Pepe se li torna a parar el cervell i li fot un cop de puny a en Cesc. Poc més tard el putu Madrid ens carda dos gols però aviat s’acaba el partit i passem a la final. Al bar és respira eufòria. Allà coneixem un australià, el fundador de la penya que és un malalt del futbol  i del Barça, ho sap tot i obre el debat: Rossell – Laporta. Al cap d’una estona sentim parlar en català i ens presentem i coneixem a l’Edu, un tio de la Roca del Vallés que porta uns 5 mesos vagant per Australia i Nova Zelanda, ens explica que està treballant portant un camió de mudances i que es guanya molt bé la vida però que es una feina molt dura. Tenim una conversa llarga amb l’Edu, ens dona uns quants consells i ens explica algunes de les seves vivències. 


Quan ja son gairebé les 11 del matí decidim anar a descobrir que cony és això de l’Australia Day. Agafem el tramvia i anem cap a St Kilda, un barri a la platja on la gent acostuma a anar celebrar aquest dia. El motiu de celebració de l’Australia Day, com la majoria de diades nacionals (excepte la nostra que celebrem una derrota) deixa bastant que desitjar. Se celebra la invasió per part de tropes angleses de les terres australianes, amb vaixells carregats de militars i convictes van entrar per l’est del país i van començar a pelar tot el que era negre i es movia, i van començar a plantar banderes angleses per tota la costa per així al cap de tres segles pensar que eren els autèntics propietaris d’aquesta immensa illa.

A les platges de St Kilda hi havia famílies fent barbacoes i jugant a criquet i de tant en tant et creuaves amb grupets de gent jove amb la cara pintada amb la bandera Australiana mamant i caminat pel passeig.  Ens vam estirar una estona en una de les platges on no hi havia ningú banyant-se i era ple de gent fent kite-surf, de cop la nostra vida corria perill no paraven d’estavellar-se catxarros d’aquests cada cop més a prop nostre. Vam decidir fer unes cervesetes (que sempre ajuden a entendre boixaries com una diada nacional) i vam tornar cap a la ciutat, cap a Federation Square. Aquí es el punt neuràlgic de la ciutat, hi ha pantalles gegants i durant tot el dia es fan concerts i espectacles (es com el fòrum de BCN, però ben fet), al cap d’una estona de ser allà ens vàrem adonar que portàvem tot el dia sota el sol i jo, que tinc una pigmentació tipus “Iniesta” m’estava tornant de color rosa-morat. Vaig agafar la crema factor 50 i pràcticament me la vaig beure. Ja eren les 6 de la tarda i vam decidir anar a descansar una estona a l’hotel, per agafar forces per anar a veure el focs artificials, (si si, a l’altre punta del món per anar a veure quatre putus petardos). El que va passar però és que a l’hotel ens vam adormir i quan vam sortir al carrer vam veure que tothom caminava en direcció contraria a nosaltres, els focs ja s’havien acabat, doncs res vam anar a jalar una mica de sushi i cap a l’hotel un altre cop i a dormir.

I ja arribem al divendres 27. Aquest va ser un dia amb poques aventures, però cal destacar que vam aconseguir firmar un contracte per un pis en un dels carrers més cèntrics de la ciutat (des d’on ara us escric) El preu, escandalosament car, no us el diem perquè creureu que som gilipolles, a nosaltres ens ha costat una setmana assumir que les coses aquí son cares, molt cares.