UNA CERVESA I DOS GOTS, SI US PLAU.

5 de febrer, les  16:38h, plou. Avui fa exactament dues setmanes que vam aterrar a terres australianes i comencem a fer-nos una idea de com funciona tot això. Avui parlarem d’allò que tant ens agrada parlar als catalans, preus i sous. Per fi comencem a entendre per què un cafè val 3,5 dòlars, un bitllet de metro 4 dòlars, una barra de pa entre 3 i 4 dòlars,  o llogar un pis d’una habitació, de mitjana,  uns 1.800 dòlars al més.

En general sortir al carrer i consumir qualsevol cosa val molts diners, prendre’t un cerveseta, fer unes tapes, comprar-te un gelat. Tot el que allà tenim per la mà, sabem què pagarem i sabem com gestionar-ho, aquí pren una altre dimensió. El dia del València - Barça (que per cert quin patiment collons) vam anar a veure el partit a l’hotel Robert Burns, que ja comença a ser costum, i prendre quatre cerveses, dues per cap, ens va sortir per 40 dòlars.

Allà mateix, a l’hotel Burns, vam conèixer una parella que feia un mes que s’havien instal·lat a Melbourne per quedar-s’hi un parell d’anys. Ella és catalana i ell francès. Els últims 3 anys havien viscut junts a Grenoble i el que els va motivar a venir cap aquí va ser una beca que li van concedir a ell per estudiar a la University of Melbourne. Doncs bé, la cosa és que al francès, a les dues setmanes de ser a la ciutat ja va trobar feina (per aquells que fa temps que no viatgeu fora de la península, sapigueu que FEINA és allò que fan els humans a canvi de dinerets). Doncs bé, la que va trobar el nostre “enfant de la patrie” consistia en treballar 20 hores a la setmana en un bar, servint copes. Abans de continuar, deixeu-me recordar-vos que 20 hores setmanals, equivalen a 4 hores diàries (si treballes 5 dies a la setmana). Els seus ingressos nets son d’uns 500 dòlars per setmana, 2.200 dòlars al més. Permeteu-me que us resumeixi la història en forma d’equació:

Immigrant + feina de cambrer + mitja jornada = 2.200 euros nets al més

Aquesta última equació la vaig fer  mentalment mentre em fotia l’últim glop de la meva cervesa. Les paraules del francès van impactar directament al meu cap, van ser com un bàlsam per algunes de les neurones que havien viatjat amb mi des de Catalunya, i que des que havia desenfundat els 40 dòlars que vam pagar per les 4 birres, s’havien posat a plorar en un racó del meu cervell.

Uns dies més tard i envoltats aquest cop d’Aussies (La manera com es denomina la gent que viu a Austràlia, equivaldria a Yankees pels nord-americans) vam seguir parlant de lo molt cara que era la vida en aquest país. En aquest cas es tractava de gent molt jove, menys de 30 anys, però tots ben posicionats, serien allò que se’n diu mà d’obra “qualificada” (no m’agrada gens aquest terme, desqualifica a la resta). En fi, es tractava de gent que treballa en departaments financer, o són advocats de grans firmes, o senzillament treballen en bancs de la ciutat. Un d’ells ens explicava que una persona que comença a treballar com advocat, just després de llicenciar-se, cobra al voltant de 50 0 60 mil dòlars l’any. Una persona que treballa en una finestreta d’una entitat financera, comença la seva carrera cobrant uns 85.000 euros l’any. I una persona que ja faci alguns anys que treballa per alguna empresa d’aquest tipus, pot estar al voltant dels 150.000 dòlars a l’any.

Després de sentir tot això i amb una cervesa a la mà, aquest cop només una i compartida amb la Laia, vam poder començar a entendre perquè Melbourne ocupa el 1r lloc en el rànquing de les ciutats amb millor qualitat de vida del món i a la vegada sigui una de les ciutats de més cares del planeta.

Són les 17:52h, ha parat de ploure.