"PET ROCKS" I ALTRES COSES

Un “Pet rock” és una pedra més aviat arrodonida, sense arestes, de la mida d’una pilota de tennis aproximadament. Te dos ulls dibuixats i res més.

L’any 1975, un tio que seia al tamboret d’un bar a Bonny Doon, un poblet de California, sentia com uns paios que hi havia a la barra es lamentaven de la feina que els donava cuidar les mascotes del s seus fill. Que si treure-les a passejar, que si donar-los-hi de menjar, que si raspallar-los, coses, que per la puta gràcia d’un dia, de comprar un gosset als seus fills, haurien de fer mentre visqués  l’animal i això podien ser al voltant de quinze anys. El cas, és que el senyor que seia al tamboret se li va acudir que la millor manera de resoldre aquest problema seria substituir gossos, gats, hàmsters i altres mamífers per una pedra amb dos ulls dibuixats com si fos una cara. Dahl, que és com es deia aquest home, va decidir comercialitzar aquestes pedres i l’any següent en va vendre 1,5 milions, i es va fer milionari.

Aquesta història no te res a veure amb la nostra “desconnexió Austràlia”, però  l’hem aprés aquí i teníem ganes de compartir-la amb vosaltres.

15 de febrer, fa sol, son 2 quarts, tocats, de 6.

Ja som a la quarta setmana. Comencem a dominar el territori, comencem a saber a quin súper hem d’anar a comprar i a quin no hi hem ni de posar els peus. Ja tenim una rutina més o menys feta . Els nostres cursos ja avancen a tota màquina i això ens ajuda a saber quan comencen i quan acaben les setmanes. La ciutat és immensa però ja hem aprés com ens hi hem de moure.  Ja ens sentim còmodes, ja no diem “ens veiem a l’apartament” ja diem ens veiem a casa. La Laia té la seva escola a 5 minuts caminant des de casa i jo a 10 minuts amb bicicleta. (per si he creat confusió, no vivim en cases diferents, ni la Laia camina molt de presa, senzillament anem a escoles diferents).

Com vam comentar en l’últim capítol, la ciutat és molt cara però estem trobant alguns “trucs” per aconseguir  fer-ho més assequible. Per exemple, és important quan vas a qualsevol restaurant fixar-te si a la porta hi posa BYO (Bring your own) Això vol dir que et pots dur el teu vi, o la teva cervesa i ells te la serveixen. Si compres una ampolla de vi decent en una botiga, et pot costar uns 3$ en canvi al restaurant l’ampolla més barata no baixa mai dels 20$. Si estàs pel carrer i no et ve de gust entaular-te i vols menjar alguna cosa ràpida, el millor és anar a un restaurant xinès i comprar “Hand-roll sushi” (un trosset de salmó, tonyina o altres coses amb arròs blanc al voltant i tot plegat embolicat amb un tros d’alga) això val uns 2$ per unitat (amb un parell cadascú fem), aquí qualsevol entrepà, tros de pizza o qualsevol altre “Snack” està al voltant del 10$. L’aigua (també és impagable) però tota l’aigua que surt de les aixetes i fonts públiques és potable i té bon gust (Per als de Barcelona se que pot sonar estrany, però sí, això és una ciutat i l’aigua té bon gust). També important destacar que a qualsevol  bar o restaurant si demaneu aigua de l’aixeta, us la porten sense males cares i és gratis. Pel que fa al cost del transport, ho em solucionat de dues maneres: Buscant un pis prop de la “Uni” de la nena i comprant una bicicleta pel nen.

Fins avui doncs, ens hem dedicat més o menys a això, a situar-nos i a aprendre com funciona tot plegat . Hem conegut gent, hem sortit a “prendre algo”, ens hem passejat, hem anat a la platja, a la piscina, ens hem perdut, hem fet excursions amb bicicleta, hem estat a concerts, NO hem estat a Museus ni a exposicions ( ja se que no queda gaire “cool” dir això, però què collons, nosaltres som més de carrer, de bars i restaurants) i no hem sortit de la ciutat. Però això ho solucionem aquest cap de setmana. Hem llogat un cotxe per anar a fer el “Great Ocean Road”, lloc on, si tot va bé, hi trobarem platges precioses, naturalesa en estat pur, cangurs, coales.. Però tot això us explicarem en el proper capítol.

Són gairebé les 7. Segueix fent sol. Anem cap al Burns (avui toca Barça)