PARA DE FER L'IDIOTA I CONDUEIX COM UNA PERSONA!

Són les 6 de la tarda, 19 graus, l’Estiu s’acaba.

Anàvem tant relaxats que només jo vaig baixar, a la Laia se li va tancar la porta als nassos. Tothom qui era al vagó se’n va adonar i es van posar a riure, igual que nosaltres. La situació, lluny de ser tràgica, era més aviat, entre còmica i ridícula. Era un d’aquests trens turístics que fan la volta per la ciutat, i la següent parada era només 200 metres més enllà.

I així és com estem, relaxats, tot i que ja vivim en una rutina que no ens permet fer aquell clic  tant màgic que apareix quan portes una setmana de vacances. I com que no és així, hem programat un petit viatge dins les nostres “vacances”. N’hi podríem dir la súper-desconnexió, una desconnexió d’una setmana dins la nostre desconnexió de quatre mesos. El proper diumenge marxem cap a Nova Zelanda.  Llogarem una Camper-Van (una furgo amb un matalàs a la part del darrera) i començant per Christchurch, farem la volta per la illa del sud de NZ. La cosa promet, muntanyes, glaciars, platges, vinyes, dofins, balenes... Però d’això en parlarem quan tornem.

Fa un parell de setmanes, vàrem llogar un cotxe per anar al Great Ocean Road. Érem quatre, la Gemma, el Robbie, la Laia i jo. Teníem quatre objectius clars: veure coales, cangurs, platges paradisíaques i no oblidar-nos en cap moment que en aquest país condueixen per l’esquerra.

Vàrem recollir el cotxe a Franklin St. (a 5 minuts caminant des de casa) conduïa jo. A les 09.05h del matí vaig cometre el primer error, intentar pujar al cotxe pel costat de l’acompanyant (els cabrits, no només condueixen per l’esquerra sinó que a més també condueixen des de l’esquerra, és a dir el volant és allà on nosaltres tenim la guantera) El segon error va ser a les 09.07, un cop el motor ja estava en marxa, poso l’intermitent per sortir del pàrquing i en comptes d’activar (el piloto luminoso intermitente) activo el neteja-parabrisa. 09.08, m’oblido que el cotxe és automàtic i em torno boig buscant l’embrague i en lloc d’adonar-me que no  en té el meu cervell fa la següent reflexió: “ Com que aquí tot va del revés, el puto embrague deu ser a l’altre costat”. 09.10 el cafè del matí m’arriba al cervell, el cervell és desperta i m’envia una ordre clara: “Para de fer l’idiota i condueix com una persona.” 09.11 accepto la ordre i tirem endavant.

Quinze minuts més tard ja hem deixat la ciutat enrere i enfilem l’autopista que ens durà cap a Torquay , un poblet de “surferos” de la costa, que serà la nostra primera parada. Hi arribem al cap d’una hora i mitja, la veritat és que és preciós. Fem les quatre fotos de rigor i endavant, ara el que ens importa és arribar a Angelesea ( un poblet mitja hora més enllà). En aquest poble, més d’una persona ens ha comentat que és relativament fàcil trobar-hi cangurs, portem un mes a Austràlia, i encara no n’hem vist cap. Trobem una parella de jubilats caminant pel carrer i sense baixar del cotxe, els preguntem: “Han vist algun cangur per aquí?” Els ancians ens diuen que no, però ens recomanen un bon lloc per anar a dinar. Estem una mica decebuts, pensàvem que quan arribéssim per aquesta zona, hauríem de vigilar a no atropellar-los (els cangurs) però ni rastre... De cop i volta, algú recorda que ha llegit en algun lloc, que és fàcil trobar-ne en els camps de golf.  Cinc minuts més tard, quatre individus ens passegem pel forat 18 de l’Angelesea Golf Club. Bingo! Trobem uns quants cangurs dormint a l’ombra dels arbres que envolten el camp. Ens hi podem acostar fins a una distància de 2 a 3 metres. Estem contents i tatxem “veure cangurs de la llista”. Durant la resta del dia ens dediquem bàsicament a anar fent paradetes a platges precioses fins arribar als dotze apòstols (són 12 roques que emergeixen del mar a poca distància de la costa) val a dir que el panorama és de postal. Comencem a estar cansats i anem cap a Wye River, és on dormirem. Un Tailandès casat amb una australiana, hi té una casa i ens l´ha deixat. Ara mateix , en Subik, el tailandès, és a Masnou, dormint a casa la meva cunyada, la Cris, qui, sinó ella es podia encarregar d’aquesta missió (gràcies Cris). Abans de retirar-nos, ens fotem unes cerveses que hem comprat en un “bottle-shop” i filosofem una mica tots quatre. La conversa és en anglès per posar les coses fàcils al Robbie (l’Irlandès), a cada glop de cervesa, creiem que el nostre anglès millora, però no és així. 02.00h ens adormim.

L’endemà ens llevem d’hora i la Laia segueix amb la mateixa obsessió amb la que se’n va anar a dormir. Lluny d’estar satisfeta amb  haver vist cangurs, necessita, com sigui, veure coales. Al cap d’una estona, anant per una carretera que travessa un bosc d’eucaliptus, veiem un grup de 7 o 8 persones fora del cotxe i mirant amunt (això aquí vol dir que hi ha coales). Per fi! Ens hi estem una estona. Les noies és pregunten com podrien fer-s’ho per endur-se un d’aquests entranyables animalets cap a casa, i en Robbie i jo ens preguntem com podríem fer-ne hamburgueses. Tatxem “veure coales” de la llista. La resta del dia l’aprofitem per buscar una bona platja per parar-nos una estona i banyar-nos, la trobem, tatxem “trobar platja paradisíaca”. A les 7 de la tarda tornem a ser a Melbourne, i durant dos dies, en cap moment ens hem oblidat que en aquest país es condueix per l’esquerra. Tatxem “no oblidar que aquí es condueix per l’esquerra”.

08.00 p.m. comença a fer-se fosc. L’aire és fred.