Abans
d’entrar en matèria, deixeu-me que us expliqui què passa quan la Laia diu:
“Avui faig jo el sopar”. En primer lloc, el cervell (el meu), segrega dopamina,
és una substància que produeix plaer (és el que passa quan riem o quan consumim
certes substàncies) després segrega
adrenalina (sensació d’excitació, sorpresa, límit). La dopamina i l’adrenalina
es troben a l’hemisferi esquerra del cervell i m’envien dues ordres: La primera
és un petit espasme a l’ull dret (se m’obra i se’m tanca de manera ràpida i
seguida durant uns instants). La segona ordre és preguntar-li a la Laia “¿Segur
que vols cuinar?”
..i
ella diu: “si, si, et faré un arròs que fliparàs”.
Se’m
repeteix l’espasme a l’ull dret.
Obra
l’armari dels “trastos de cuina”, amb una mà aguanta una paella i amb l’altre
una olla (d’aquelles de fer escudella, d’aquelles que les àvies treuen per
Nadal, d’aquelles de menjador escolar). És decanta per l’olla. Jo pateixo el
meu tercer espasme. L’omple d’aigua i cap al foc. Ja amb el paquet d’arròs a la
mà, li passa pel cap una d’aquelles imatges de quan era petita i veia a sa mare
preparar una paella per la família, i per fer les mesures utilitzava una tassa
de cafè, una tasseta per persona. Aquí
no tenim tasses de cafè, només gots, immensos, els has d’aguantar amb dues
mans. Ella n’utilitza un per fer les mesures. Jo pateixo el meu sisè espasme.
32
minuts més tard, l’arròs ja és a taula, i a l’aigüera, a l’escorredora, per
sobre el marbre, per terra, per tot el puto pis. Allò sembla el Delta de l’Ebre,
ha fet arròs per una família de l’Opus.
Però la Laia és dona de paraula, ella m’havia dit que em faria un arròs que
fliparia i he flipat.
Sydney:
L’Òpera,
és l’edifici més emblemàtic de la ciutat, segur que tothom el té més o menys al
cap, és com una súper tenda de campanya de formigó i segons la guia Lonely
Planet és un edifici “arquitectònicament orgàsmic”. A mi, que no hi entenc res d’arquitectura, em
va semblar maco i gros i prou. Vaig quedar molt lluny de l’orgasme.
Sydney
és una ciutat molt més vistosa i dinàmica que Melbourne, s’assembla més a una
ciutat americana, un “down town” (el centre) ple de grata-cels, coronats tots
ells per les grans firmes, que hi ha a tot al Món, PWC, Ernst & Young,
Deloitte... un petit Manhattan. Hi ha
uns jardins botànics, un Hyde Park, com a Londres, un China Town, un port
comercial i un d’esportiu, una mena de Maremagnum que es diu Darling Harbour,
un aquari, un pont històric i un barri anomenat “The Rocks” i que és de les
parts més antigues de la ciutat. A les afores, un parell de platges boniques,
Bondi Beach i Mainly Beach. A les platges, a l’aigua taurons i surfistes a la sorra gent guapa i gent que voldria ser
surfista. Als boscos, aranyes, serps i gent fent pícnics i barbacoes. Al
voltant del centre, pujades i baixades barris més macos i d’altres més lletjos.
Tot i així, a mi em va agradar.
Coses
horribles: Vora el mar, als passejos més transitats i com a reclam turístic,
una mena de “xiringuitos” on els aborígens, mig nus i amb el cos pintat es
deixen fer fotos amb els turistes, i els turistes hi accedeixen com si es
retratessin amb un animal del zoo. Fastigós.
Coses fantàstiques: L’Anna i en Ben. Varen ser els nostres amfitrions. Ens van tractar senzillament de manera generosa. Ens van tenir a casa, ens van donar de menjar, ens varen treure a passejar, ens van ensenyar bona música, ens van donar bons consells... un autèntic plaer. Gràcies nois.
