OLLES D'ESCUDELLA, TAURONS I ALTRES COSES PERILLOSES.

Abans d’entrar en matèria, deixeu-me que us expliqui què passa quan la Laia diu: “Avui faig jo el sopar”. En primer lloc, el cervell (el meu), segrega dopamina, és una substància que produeix plaer (és el que passa quan riem o quan consumim certes substàncies)  després segrega adrenalina (sensació d’excitació, sorpresa, límit). La dopamina i l’adrenalina es troben a l’hemisferi esquerra del cervell i m’envien dues ordres: La primera és un petit espasme a l’ull dret (se m’obra i se’m tanca de manera ràpida i seguida durant uns instants). La segona ordre és preguntar-li a la Laia “¿Segur que vols cuinar?”

..i ella diu: “si, si, et faré un arròs que fliparàs”.

Se’m repeteix l’espasme a l’ull dret.

Obra l’armari dels “trastos de cuina”, amb una mà aguanta una paella i amb l’altre una olla (d’aquelles de fer escudella, d’aquelles que les àvies treuen per Nadal, d’aquelles de menjador escolar). És decanta per l’olla. Jo pateixo el meu tercer espasme. L’omple d’aigua i cap al foc. Ja amb el paquet d’arròs a la mà, li passa pel cap una d’aquelles imatges de quan era petita i veia a sa mare preparar una paella per la família, i per fer les mesures utilitzava una tassa de cafè, una tasseta per persona.  Aquí no tenim tasses de cafè, només gots, immensos, els has d’aguantar amb dues mans. Ella n’utilitza un per fer les mesures. Jo pateixo el meu sisè espasme.

32 minuts més tard, l’arròs ja és a taula, i a l’aigüera, a l’escorredora, per sobre el marbre, per terra, per tot el puto pis. Allò sembla el Delta de l’Ebre,  ha fet arròs per una família de l’Opus. Però la Laia és dona de paraula, ella m’havia dit que em faria un arròs que fliparia i he flipat.

Sydney:

L’Òpera, és l’edifici més emblemàtic de la ciutat, segur que tothom el té més o menys al cap, és com una súper tenda de campanya de formigó i segons la guia Lonely Planet és un edifici “arquitectònicament orgàsmic”.  A mi, que no hi entenc res d’arquitectura, em va semblar maco i gros i prou. Vaig quedar molt lluny de l’orgasme.

Sydney és una ciutat molt més vistosa i dinàmica que Melbourne, s’assembla més a una ciutat americana, un “down town” (el centre) ple de grata-cels, coronats tots ells per les grans firmes, que hi ha a tot al Món, PWC, Ernst & Young, Deloitte...  un petit Manhattan. Hi ha uns jardins botànics, un Hyde Park, com a Londres, un China Town, un port comercial i un d’esportiu, una mena de Maremagnum que es diu Darling Harbour, un aquari, un pont històric i un barri anomenat “The Rocks” i que és de les parts més antigues de la ciutat. A les afores, un parell de platges boniques, Bondi Beach i Mainly Beach. A les platges, a l’aigua taurons i surfistes  a la sorra gent guapa i gent que voldria ser surfista. Als boscos, aranyes, serps i gent fent pícnics i barbacoes. Al voltant del centre, pujades i baixades barris més macos i d’altres més lletjos. Tot i així, a mi em va agradar.

Coses horribles: Vora el mar, als passejos més transitats i com a reclam turístic, una mena de “xiringuitos” on els aborígens, mig nus i amb el cos pintat es deixen fer fotos amb els turistes, i els turistes hi accedeixen com si es retratessin amb un animal del zoo. Fastigós.

Coses fantàstiques: L’Anna i en Ben. Varen ser els nostres amfitrions. Ens van tractar senzillament de manera generosa. Ens van tenir a casa, ens van donar de menjar, ens varen treure a passejar, ens van ensenyar bona música, ens van donar bons consells... un autèntic plaer. Gràcies nois.