Amb 30 i 31 anys creiem que és un bon moment per fer una petita desconnexió. Desconectar de la rutina, de la feina i de les obligacions en general.

dimarts, 3 d’abril del 2012

AOTEAROA (NEW ZEALAND) part II

Dies 4 i 5

Avui toca un dels plats forts, visitar Milford Sound (zona de fiords). El dia comença tal com va acabar l’anterior, segueix plovent i mirant cap al cel sembla que la cosa no tingui ganes d’arreglar-se.  Aprofitem per esmorzar amb calma, i quan anem a pagar a la recepció del càmping, ens diuen que un dia plujos és encara millor per visitar els fiords. No ens convenç i seguim fent les coses poc a poc amb el desig que surti el sol. Sense deixar el poble, anem a fer benzina i l’encarregat de la gasolinera, que s’interessa per les nostres intencions, ens assegura que, tal com ens havien dit al càmping, la pluja serà una bona companya de viatge, que lluny d’espatllar la visita, la farà més interessant i més autèntica. Ens ho comencem a creure i posem rumb als 300 quilometres que ens separen de Milford Sound. Arribem allà acompanyats del mal temps i la veritat és que és un espectacle, tots els torrents, cascades, rierols baixen amb una potència espectacular.

Decidim agafar un ferri que fa la volta pel fiord arribant fins a mar obert i torna al punt d’origen, que és el lloc més allunyat de l’oceà. Quan embarquem, entrem a l’interior del vaixell, i ens trobem a tots els turistes, que com nosaltres han decidit desafiar la pluja, i al·lucinem. Son les 12.30 del migdia, i tots estan dinant. Però ho fan com si no hi hagués demà. Han pagat 90$, per persona, per gaudir de les vistes i lluny d’això s’estan  fotent el menjar com autèntics marrans. Cadascú porta el seu taper i la barreja d’olors i l’angoixa amb que devoren els aliments, fa que ens sentim com si estiguéssim navegant en una cort de garrins. Abandonem aquell corral i sortim a coberta, plou menys. L’espectacle és indescriptible, únic. Tenim la sort que els núvols comencen a deixar lloc a les clarianes, que al cap de poca estona dominen el cel. El contrast de pluja i sol fan que l’excursió sigui encara més espectacular.
Fent cafè al Lake Tekapo

Tornem a terra ferma i no ens queda res més a fer que tornar enrere, Milford Sound és un cul de sac i hem de desfer la carretera pimer fins a Te Anau i després fins a Queensland. Unes hores més tard hi arribem i com que no és massa tard, decidim avançar un troç més per acostar-nos a ChristChurch que serà l’objectiu de demà. La són ens guanya i parem a dormir quan encara ens falten uns 350 quilòmetres per arribar-hi.

L’endemà ens llevem frescos i el cel és absolutament ras, però tenim un punt de ressaca de l’espectacle que vam viure el dia anterior.  Decidim que avui farem menys cotxe, i al primer lloc bonic que arribem, hi parem a fer un cafè. És el llac Tekapo, torna a ser preciós, però més dolç i suau que els fiords d’ahir. Un paisatge fàcil de mirar i de comprendre, senzillament agradable. Allarguem el cafè asseguts en una terrassa i amb res més que natura davant nostre, hi som fins que el sol ens molesta. Ens queda una bona sensació al cos, continuem endavant.

Arribem a Chrischurch, ens hi perdem i en marxem tant ràpid com podem, posem rumb direcció nord i pactem fer nit uns 40 quilometres més enllà. L’estona que hem sigut a Chrischurch, ens ha aixafat una mica l’harmonia del viatge i aquell dia ja no fem res més de bo. Creiem que el millor serà posar-hi fi , sopem d’hora i havent sopat, a dormir.  

Últims 3 dies

Mirant les estrelles des de la furgo 

08.03h, Ni un núvol. Pantalons curts i xancles. Des que hem arribat a aquest país que no hem posat els peus a cap restaurant. Ens inventem una norma: “El cinquè dia que rondis per Nova Zelanda, marisc al canto, i un vinet per banda”.  Doncs el dia girarà al voltant d’això, es tracta d’anar gaudint del paisatge però atents a les terrasses dels restaurants que anem trobant, i la que ens foti més ràbia, nyaca! Cap a dins.
La Laia i jo, som molt de respectar les normes, i sobretot les de Nova Zelanda, i les 13.41h, asseguts l’un davant de l’altre, i amb les copes de vi més buides que plenes, ens mirem de manera desafiant per a veure qui és menja l’últim musclo del plat. Guanya la Laia, bé... la deixo guanyar. Des segon ens espera un peix al forn que, sincerament, no se quin és, recorda al llobarro. Esperem que l’aparell digestiu faci la seva feina i que el vi es vagi evaporant del nostre cervell. Quan tenim la sensació que això és així, carretera i manta. Avui volem arribar a Nelson, al Nord de la Illa Sud.

A les 5 de la tarda ens hi plantem, conduïm fins al centre de la ciutat i busquem una cabina de telèfon. Intento trucar el meu amic Chris, un californià que fa cinc anys va decidir venir a viure a Nova Zelanda i que en fa 8 havia viscut amb mi a Barcelona. No hi ha manera, li deixo 2 o 3 missatges al mòbil, però resulta que ara és Xef d’un restaurant i l’enganxo en ple servei. Al costat de la cabina de telèfon hi ha un pub irlandès (n’hi ha per tot el puto món) i és Sant Patrick’s day. Doncs que toca fer? Mamar. Som els únics que no anem vestits de color verd, no hi contàvem.  Però buidem les gerres de cervesa amb la mateixa elegància que els mateixos irlandesos que corren per allà. Trobem un càmping a la vora del mar, ens hi instal·lem. Després de sopar ens estirem al llit, és d’hora i no ens ve la son. Llegim, no ho acostumem a fer, però no tenim ni tele, ni connexió a internet. La Laia llegeix Stephan Hessel i jo Josef Ajram (un cagant-se amb els especuladors i l’altre animant a especular, fa pensar...) Quatre pàgines per cap i caiem.
Dinant a peu de vinya 

Avui el dia comença amb núvols baixos i amb humitat, semblant a la del Maresme. Visitem algunes platges, diferents a les que havíem vist fins avui, més semblants a la Costa Brava, caletes, boscos de pi (bé segurament no són pins però si assemblen) i casetes cares i pretensioses a la vora del mar. Cap al migdia, dinem al centre de Nelson, a l’hora del cafè s’hi afegeixen el Chris i l’Emma, la seva parella i amb qui es casarà el gener de l’any que ve. Recordem vells temps i passem una bona estona. Ens fem una abraçada, ens desitgem bona sort i, amb la Laia, deixem la ciutat per fer camí cap al que serà el nostre últim destí en aquest viatge, Hanmer Springs. Hi arribem de nit, la principal atracció d’aquest poble son unes termes naturals a les que tenim intenció de banyar-nos-hi l’endemà. Anem a dormir, avui no llegim.

El dia comença amb pluja i amb una boira que no deixa veure més enllà de 30 metros. Passegem pel poble i ens fem una foto a l’entrada dels banys amb la Laia emprenyada, tot el que sigui fotres en remull, pot amb ella. Però plou massa per entrar-hi. Tirem cap a l’aeroport i quan només falta una hora per arribar-hi som davant d’unes vinyes on ofereixen tasts de vins. Ens hi aturem, també hi tenen un petit restaurant, hi dinem. Anem a tornar la furgo, que ha sigut casa nostre durant 8 dies. Aprofitem per recomenar aquesta manera de viatjar per visitar aquest país.
Son les 19.40h, ens criden per embarcar. Tres hores i mitja més tard aterrem a Melbourne.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada