En general sortir al carrer i consumir qualsevol cosa val molts diners, prendre’t un cerveseta, fer unes tapes, comprar-te un gelat. Tot el que allà tenim per la mà, sabem què pagarem i sabem com gestionar-ho, aquí pren una altre dimensió. El dia del València - Barça (que per cert quin patiment collons) vam anar a veure el partit a l’hotel Robert Burns, que ja comença a ser costum, i prendre quatre cerveses, dues per cap, ens va sortir per 40 dòlars.
Allà mateix, a l’hotel Burns, vam conèixer una
parella que feia un mes que s’havien instal·lat a Melbourne per quedar-s’hi un
parell d’anys. Ella és catalana i ell francès. Els últims 3 anys havien viscut
junts a Grenoble i el que els va motivar a venir cap aquí va ser una beca que
li van concedir a ell per estudiar a la University of Melbourne. Doncs bé, la
cosa és que al francès, a les dues setmanes de ser a la ciutat ja va trobar
feina (per aquells que fa temps que no viatgeu fora de la península, sapigueu
que FEINA és allò que fan els humans a canvi de dinerets). Doncs bé, la que va
trobar el nostre “enfant de la patrie” consistia en treballar 20 hores a la
setmana en un bar, servint copes. Abans de continuar, deixeu-me recordar-vos
que 20 hores setmanals, equivalen a 4 hores diàries (si treballes 5 dies a la
setmana). Els seus ingressos nets son d’uns 500 dòlars per setmana, 2.200
dòlars al més. Permeteu-me que us resumeixi la història en forma d’equació:
Immigrant + feina de
cambrer + mitja jornada = 2.200 euros nets al més
Aquesta
última equació la vaig fer mentalment
mentre em fotia l’últim glop de la meva cervesa. Les paraules del francès van
impactar directament al meu cap, van ser com un bàlsam per algunes de les
neurones que havien viatjat amb mi des de Catalunya, i que des que havia
desenfundat els 40 dòlars que vam pagar per les 4 birres, s’havien posat a
plorar en un racó del meu cervell.
Uns
dies més tard i envoltats aquest cop d’Aussies (La manera com es denomina la
gent que viu a Austràlia, equivaldria a Yankees pels nord-americans) vam seguir
parlant de lo molt cara que era la vida en aquest país. En aquest cas es
tractava de gent molt jove, menys de 30 anys, però tots ben posicionats, serien
allò que se’n diu mà d’obra “qualificada” (no m’agrada gens aquest terme,
desqualifica a la resta). En fi, es tractava de gent que treballa en
departaments financer, o són advocats de grans firmes, o senzillament treballen
en bancs de la ciutat. Un d’ells ens explicava que una persona que comença a
treballar com advocat, just després de llicenciar-se, cobra al voltant de 50 0
60 mil dòlars l’any. Una persona que treballa en una finestreta d’una entitat
financera, comença la seva carrera cobrant uns 85.000 euros l’any. I una
persona que ja faci alguns anys que treballa per alguna empresa d’aquest tipus,
pot estar al voltant dels 150.000 dòlars a l’any.
Després
de sentir tot això i amb una cervesa a la mà, aquest cop només una i compartida
amb la Laia, vam poder començar a entendre perquè Melbourne ocupa el 1r lloc en
el rànquing de les ciutats amb millor qualitat de vida del món i a la vegada
sigui una de les ciutats de més cares del planeta.
Són
les 17:52h, ha parat de ploure.
Osti tu,q guapo aixo ke esteu fent.mhe entretingut tot lesmorzar llegint les vostres aventures.ara en vull mes...felicitats x la decisio i gaudiu de lexperience(com si no ho anessiu s fer jeje).pau,ara si ke no et veure el pel en dies ;) sort!
ResponEliminaJaja, m'alegro que hagis esmorzat amb nosaltres, segur que al blog hi ha menys desgràcies que a la Vanguardia! Cuida't Alfons!
ResponElimina