OLLES D'ESCUDELLA, TAURONS I ALTRES COSES PERILLOSES.

Abans d’entrar en matèria, deixeu-me que us expliqui què passa quan la Laia diu: “Avui faig jo el sopar”. En primer lloc, el cervell (el meu), segrega dopamina, és una substància que produeix plaer (és el que passa quan riem o quan consumim certes substàncies)  després segrega adrenalina (sensació d’excitació, sorpresa, límit). La dopamina i l’adrenalina es troben a l’hemisferi esquerra del cervell i m’envien dues ordres: La primera és un petit espasme a l’ull dret (se m’obra i se’m tanca de manera ràpida i seguida durant uns instants). La segona ordre és preguntar-li a la Laia “¿Segur que vols cuinar?”

..i ella diu: “si, si, et faré un arròs que fliparàs”.

Se’m repeteix l’espasme a l’ull dret.

Obra l’armari dels “trastos de cuina”, amb una mà aguanta una paella i amb l’altre una olla (d’aquelles de fer escudella, d’aquelles que les àvies treuen per Nadal, d’aquelles de menjador escolar). És decanta per l’olla. Jo pateixo el meu tercer espasme. L’omple d’aigua i cap al foc. Ja amb el paquet d’arròs a la mà, li passa pel cap una d’aquelles imatges de quan era petita i veia a sa mare preparar una paella per la família, i per fer les mesures utilitzava una tassa de cafè, una tasseta per persona.  Aquí no tenim tasses de cafè, només gots, immensos, els has d’aguantar amb dues mans. Ella n’utilitza un per fer les mesures. Jo pateixo el meu sisè espasme.

32 minuts més tard, l’arròs ja és a taula, i a l’aigüera, a l’escorredora, per sobre el marbre, per terra, per tot el puto pis. Allò sembla el Delta de l’Ebre,  ha fet arròs per una família de l’Opus. Però la Laia és dona de paraula, ella m’havia dit que em faria un arròs que fliparia i he flipat.

Sydney:

L’Òpera, és l’edifici més emblemàtic de la ciutat, segur que tothom el té més o menys al cap, és com una súper tenda de campanya de formigó i segons la guia Lonely Planet és un edifici “arquitectònicament orgàsmic”.  A mi, que no hi entenc res d’arquitectura, em va semblar maco i gros i prou. Vaig quedar molt lluny de l’orgasme.

Sydney és una ciutat molt més vistosa i dinàmica que Melbourne, s’assembla més a una ciutat americana, un “down town” (el centre) ple de grata-cels, coronats tots ells per les grans firmes, que hi ha a tot al Món, PWC, Ernst & Young, Deloitte...  un petit Manhattan. Hi ha uns jardins botànics, un Hyde Park, com a Londres, un China Town, un port comercial i un d’esportiu, una mena de Maremagnum que es diu Darling Harbour, un aquari, un pont històric i un barri anomenat “The Rocks” i que és de les parts més antigues de la ciutat. A les afores, un parell de platges boniques, Bondi Beach i Mainly Beach. A les platges, a l’aigua taurons i surfistes  a la sorra gent guapa i gent que voldria ser surfista. Als boscos, aranyes, serps i gent fent pícnics i barbacoes. Al voltant del centre, pujades i baixades barris més macos i d’altres més lletjos. Tot i així, a mi em va agradar.

Coses horribles: Vora el mar, als passejos més transitats i com a reclam turístic, una mena de “xiringuitos” on els aborígens, mig nus i amb el cos pintat es deixen fer fotos amb els turistes, i els turistes hi accedeixen com si es retratessin amb un animal del zoo. Fastigós.

Coses fantàstiques: L’Anna i en Ben. Varen ser els nostres amfitrions. Ens van tractar senzillament de manera generosa. Ens van tenir a casa, ens van donar de menjar, ens varen treure a passejar, ens van ensenyar bona música, ens van donar bons consells... un autèntic plaer. Gràcies nois. 

  

STREETS OF MELBOURNE

Els carrers de Melbourneque mé vegades utilitzem. La nostra rutina d'entre setmana i de cap de setmana. Tot plegat acompanyat d'una mica de músic australiana..

NEW ZEALAND: Imatges Part III

En aquest últim capítol de Nova Zelanda, us hem preparat un muntatge amb vídeo i imatges. Dura quatre minutets de no res i és el nostre primer muntatge. AVISO, és de mala qualitat però serveix per fer-se una idea de com és l’illa del sud de NZ. Esperem que serveixi perquè els que ens seguiu al bloc, viatgeu una mica amb nosaltres...

AOTEAROA (NEW ZEALAND) part II

Dies 4 i 5

Avui toca un dels plats forts, visitar Milford Sound (zona de fiords). El dia comença tal com va acabar l’anterior, segueix plovent i mirant cap al cel sembla que la cosa no tingui ganes d’arreglar-se.  Aprofitem per esmorzar amb calma, i quan anem a pagar a la recepció del càmping, ens diuen que un dia plujos és encara millor per visitar els fiords. No ens convenç i seguim fent les coses poc a poc amb el desig que surti el sol. Sense deixar el poble, anem a fer benzina i l’encarregat de la gasolinera, que s’interessa per les nostres intencions, ens assegura que, tal com ens havien dit al càmping, la pluja serà una bona companya de viatge, que lluny d’espatllar la visita, la farà més interessant i més autèntica. Ens ho comencem a creure i posem rumb als 300 quilometres que ens separen de Milford Sound. Arribem allà acompanyats del mal temps i la veritat és que és un espectacle, tots els torrents, cascades, rierols baixen amb una potència espectacular.

Decidim agafar un ferri que fa la volta pel fiord arribant fins a mar obert i torna al punt d’origen, que és el lloc més allunyat de l’oceà. Quan embarquem, entrem a l’interior del vaixell, i ens trobem a tots els turistes, que com nosaltres han decidit desafiar la pluja, i al·lucinem. Son les 12.30 del migdia, i tots estan dinant. Però ho fan com si no hi hagués demà. Han pagat 90$, per persona, per gaudir de les vistes i lluny d’això s’estan  fotent el menjar com autèntics marrans. Cadascú porta el seu taper i la barreja d’olors i l’angoixa amb que devoren els aliments, fa que ens sentim com si estiguéssim navegant en una cort de garrins. Abandonem aquell corral i sortim a coberta, plou menys. L’espectacle és indescriptible, únic. Tenim la sort que els núvols comencen a deixar lloc a les clarianes, que al cap de poca estona dominen el cel. El contrast de pluja i sol fan que l’excursió sigui encara més espectacular.

Fent cafè al Lake Tekapo

Tornem a terra ferma i no ens queda res més a fer que tornar enrere, Milford Sound és un cul de sac i hem de desfer la carretera pimer fins a Te Anau i després fins a Queensland. Unes hores més tard hi arribem i com que no és massa tard, decidim avançar un troç més per acostar-nos a ChristChurch que serà l’objectiu de demà. La són ens guanya i parem a dormir quan encara ens falten uns 350 quilòmetres per arribar-hi.

L’endemà ens llevem frescos i el cel és absolutament ras, però tenim un punt de ressaca de l’espectacle que vam viure el dia anterior.  Decidim que avui farem menys cotxe, i al primer lloc bonic que arribem, hi parem a fer un cafè. És el llac Tekapo, torna a ser preciós, però més dolç i suau que els fiords d’ahir. Un paisatge fàcil de mirar i de comprendre, senzillament agradable. Allarguem el cafè asseguts en una terrassa i amb res més que natura davant nostre, hi som fins que el sol ens molesta. Ens queda una bona sensació al cos, continuem endavant.

Arribem a Chrischurch, ens hi perdem i en marxem tant ràpid com podem, posem rumb direcció nord i pactem fer nit uns 40 quilometres més enllà. L’estona que hem sigut a Chrischurch, ens ha aixafat una mica l’harmonia del viatge i aquell dia ja no fem res més de bo. Creiem que el millor serà posar-hi fi , sopem d’hora i havent sopat, a dormir.  

Últims 3 dies

Mirant les estrelles des de la furgo 

08.03h, Ni un núvol. Pantalons curts i xancles. Des que hem arribat a aquest país que no hem posat els peus a cap restaurant. Ens inventem una norma: “El cinquè dia que rondis per Nova Zelanda, marisc al canto, i un vinet per banda”.  Doncs el dia girarà al voltant d’això, es tracta d’anar gaudint del paisatge però atents a les terrasses dels restaurants que anem trobant, i la que ens foti més ràbia, nyaca! Cap a dins.

La Laia i jo, som molt de respectar les normes, i sobretot les de Nova Zelanda, i les 13.41h, asseguts l’un davant de l’altre, i amb les copes de vi més buides que plenes, ens mirem de manera desafiant per a veure qui és menja l’últim musclo del plat. Guanya la Laia, bé... la deixo guanyar. Des segon ens espera un peix al forn que, sincerament, no se quin és, recorda al llobarro. Esperem que l’aparell digestiu faci la seva feina i que el vi es vagi evaporant del nostre cervell. Quan tenim la sensació que això és així, carretera i manta. Avui volem arribar a Nelson, al Nord de la Illa Sud.

A les 5 de la tarda ens hi plantem, conduïm fins al centre de la ciutat i busquem una cabina de telèfon. Intento trucar el meu amic Chris, un californià que fa cinc anys va decidir venir a viure a Nova Zelanda i que en fa 8 havia viscut amb mi a Barcelona. No hi ha manera, li deixo 2 o 3 missatges al mòbil, però resulta que ara és Xef d’un restaurant i l’enganxo en ple servei. Al costat de la cabina de telèfon hi ha un pub irlandès (n’hi ha per tot el puto món) i és Sant Patrick’s day. Doncs que toca fer? Mamar. Som els únics que no anem vestits de color verd, no hi contàvem.  Però buidem les gerres de cervesa amb la mateixa elegància que els mateixos irlandesos que corren per allà. Trobem un càmping a la vora del mar, ens hi instal·lem. Després de sopar ens estirem al llit, és d’hora i no ens ve la son. Llegim, no ho acostumem a fer, però no tenim ni tele, ni connexió a internet. La Laia llegeix Stephan Hessel i jo Josef Ajram (un cagant-se amb els especuladors i l’altre animant a especular, fa pensar...) Quatre pàgines per cap i caiem.

Dinant a peu de vinya 

Avui el dia comença amb núvols baixos i amb humitat, semblant a la del Maresme. Visitem algunes platges, diferents a les que havíem vist fins avui, més semblants a la Costa Brava, caletes, boscos de pi (bé segurament no són pins però si assemblen) i casetes cares i pretensioses a la vora del mar. Cap al migdia, dinem al centre de Nelson, a l’hora del cafè s’hi afegeixen el Chris i l’Emma, la seva parella i amb qui es casarà el gener de l’any que ve. Recordem vells temps i passem una bona estona. Ens fem una abraçada, ens desitgem bona sort i, amb la Laia, deixem la ciutat per fer camí cap al que serà el nostre últim destí en aquest viatge, Hanmer Springs. Hi arribem de nit, la principal atracció d’aquest poble son unes termes naturals a les que tenim intenció de banyar-nos-hi l’endemà. Anem a dormir, avui no llegim.

El dia comença amb pluja i amb una boira que no deixa veure més enllà de 30 metros. Passegem pel poble i ens fem una foto a l’entrada dels banys amb la Laia emprenyada, tot el que sigui fotres en remull, pot amb ella. Però plou massa per entrar-hi. Tirem cap a l’aeroport i quan només falta una hora per arribar-hi som davant d’unes vinyes on ofereixen tasts de vins. Ens hi aturem, també hi tenen un petit restaurant, hi dinem. Anem a tornar la furgo, que ha sigut casa nostre durant 8 dies. Aprofitem per recomenar aquesta manera de viatjar per visitar aquest país.

Son les 19.40h, ens criden per embarcar. Tres hores i mitja més tard aterrem a Melbourne.

AOTEAORA (NEW ZEALAND) part I

De veritat que em costa trobar adjectius per descriure aquest país. Només us puc dir que si algun dia podeu, aneu-hi. Amb la Laia feia dies que ho teníem planejat, teníem ganes d’anar-hi des d’abans de començar el nostre viatge a Austràlia. Nova Zelanda, és un d’aquells països que n’has sentit a parlar tota la vida, però que en saps ben poca cosa fins que hi vas.

Dia 1

Ovelles Neo Zelandeses 

11.45h del vespre. El nostre avió s’enlaira de Melbourne per aterrar 3 hores més tard a l’aeroport de Christchurch (Illa Sud de Nova Zelanda). Per la diferència horària allà son les 5 del matí. És massa d’hora per fer res. Intentem dormir una estona en una d’aquelles butaques que hi ha als aeroports i quan aconseguim agafar el son, ens desperta un maleït policia. Morts de son ens arrosseguem  fins a zona de restaurants i mentre esperem que es faci de dia ens asseiem en una mena de sofà que hi ha en una cafeteria. Anem carregats amb les maletes i intentem no adormir-nos, però finalment caiem, mentre es va repetint al nostre cervell el missatge que sona per la megafonia “Això es un país segur, però no perdin de vista les seves pertinences...” A quarts de nou ens despertem. Comencem el dia.

Aquesta és la ciutat més gran i més poblada de l’illa i l’any passat i l’anterior va patir dos terratrèmols que van destruir bona part del edificis del centre (és on hi ha els edificis més alts). Allà mateix a l’aeroport anem cap a buscar la furgoneta que hem llogat per passar aquesta mini aventura per la terra dels Maoris (aborígens Nova zelandesos). La cosa comença bé, no hi ha disponible la furgoneta que havíem llogat, i ens en deixen una de més gran per al mateix preu, el nostre petit palauet. Cuina, nevera, taula, llit.. Perfecte. No fa massa bon dia, i encara no tenim clar cap a on tirar (en aquests moments som a la costa est i al mig de la illa), decidim creuar cap a la costa oest, traçant una línia d’esquerra a dreta. Cauen quatre gotes, però el paisatge és bonic, camps i més camps plens d’ovelles. La carretera comença a enfilar cap a l’Arthurs pass (port de muntanya) i de cop i volta surt el sol i el cel comença a fer-se cada cop més blau. Fins arribar a Hokitika, el primer poblet de la costa oest que trepitgem, el paisatge ha anat canviant de manera espectacular, prats, muntanyes de pedra, turonets verds, boscos alpins, boscos tropicals, i finalment la platja. Hi arribem a la millor hora,  falta poquet perquè el sol se’n vagi.

Camí d'Arthur's Pass

Trobem un lloc per acampar. Impressionant, el cel ha quedat tant serè, que es poden veure tantes estrelles com es vulgui. Ens comença a fer mal el clatell de mirar enlaire, fem silenci, no se sent res.  Fem córrer la cortina de la finestra del darrera de la furgoneta (és on hi tenim el cap un cop muntat el llit). Ens diem bona nit. Però no en tenim prou, cadascú des del seu costat del llit decanta lleugerament la cortina per tornar a mirar amunt i allargar l’espectacle. Poc més tard ens adormim.

Dia 2 i 3

Esmorzats, contents i amb el dipòsit ple de benzina, arranquem. Anem cap a Franz Joseph, direcció sud i sense deixar la costa. Amb menys de dues hores de cotxe, el camí ens torna a oferir un ventall de paisatges diferents i preciosos. Passem pel costat d’unes platges salvatges i d’uns boscos d’aspecte tropical, fins arribar al peu d’un glaciar. Allà decidim aturar-nos i caminar fins a tocar del glaç. El camí per arribar-hi és pel mig d’una vall molt ample i plena de cascades d’aigua al voltant. Mentre som allà la Laia em sorprèn amb un dels seus jocs de paraules involuntaris... “Hosti, això segur que sortia a la pel·lícula del senyor dels anells, per aquí hi caminaven els Hongos i els Hortos per arribar a Norton” ...Seguim caminant i intentem desxifrar el seu missatge, arribem a la conclusió que els “Hongos” són els Elfos i que “Norton” és Mordor, no som capaços de descodificar “Hortos”...

Deixem els glaciars enrere i continuem cap al sud. Pocs quilometres terra endins, però encara prop de la costa, trobem un llac envoltat de boscos i decidim que aquell serà en nostre “hotel” aquella nit.

L’endemà ens llevem davant del llac, l’escenari és gairebé perfecte, però una plaga de mosquetes, de les que piquen, decideixen entrar a la furgo. Quina angunia i quina mala estona que passem. No aconseguim fer-les fora i sense esmorzar comencem a conduir amb la intenció de trobar un lloc on ens podem desfer de les putes mosques. Cada cop es pitjor, tenim el cotxe ple d’insectes, anem sense dutxar, sense esmorzar, i vestits amb roba llarga i caputxa perquè no ens piquin els maleïts bitxos.  Provem varis invents com abaixar les finestres mentre la furgo esta en marxa, parar, aparcar i obrir totes les portes, parlar amb elles (amb les mosques), però res, tots els intents fracassen. Em de prendre una decisió dràstica, parem a una gasolinera i comprem insecticida. Definitiu.

Milford Sound

Tenim la sort que al costat de la gasolinera hi ha un càmping, aprofitem per entrar-hi d’amagat i dutxar-nos-hi. Ja no hi ha mosques, anem nets i canviats i només falta esmorzar, ho fem uns metres més endavant.

Gaudim del paisatge mentre conduïm, anem fent via cap a Queenstown. Un cop allà, ens hi aturem i ens n’enamorem. És una postal. Muntanyes, un llac i la ciutat, que és de la mida d’un poble gran, ens recorda a Chamonix. Mentre prenem un capuccino en una cafeteria a la vora del llac somiem una mica... ens hi imaginem vivint-hi una temporada. Però l’objectiu d’avui és arribar a Te Anau (serà el poble que utilitzarem de camp base per visitar els fiords, al Sud Oest de l’illa). Paguem els dos capuccinos, 9 dollars, si, si senyors, 4,50$ cada un, i anem a buscar un súper per fer una mica de rebost. Comprem 3 dels elements bàsic de la taula periòdica dels aliments, llet, cervesa i espaguetis. Son les 18.50h. Continuem, comença a fer-se fosc i estem cansats, a la carretera anem trobant cadàvers d’animalons que han triat un mal moment per creuar. N’esquivem un parell i arribem a Te Anau sense haver de lamentar cap víctima. No veiem clar on dormir i finalment optem per entrar a un càmping i fer nit allà.

11.23h, ens adormim. Plou i fa vent.

PARA DE FER L'IDIOTA I CONDUEIX COM UNA PERSONA!

Són les 6 de la tarda, 19 graus, l’Estiu s’acaba.

Anàvem tant relaxats que només jo vaig baixar, a la Laia se li va tancar la porta als nassos. Tothom qui era al vagó se’n va adonar i es van posar a riure, igual que nosaltres. La situació, lluny de ser tràgica, era més aviat, entre còmica i ridícula. Era un d’aquests trens turístics que fan la volta per la ciutat, i la següent parada era només 200 metres més enllà.

I així és com estem, relaxats, tot i que ja vivim en una rutina que no ens permet fer aquell clic  tant màgic que apareix quan portes una setmana de vacances. I com que no és així, hem programat un petit viatge dins les nostres “vacances”. N’hi podríem dir la súper-desconnexió, una desconnexió d’una setmana dins la nostre desconnexió de quatre mesos. El proper diumenge marxem cap a Nova Zelanda.  Llogarem una Camper-Van (una furgo amb un matalàs a la part del darrera) i començant per Christchurch, farem la volta per la illa del sud de NZ. La cosa promet, muntanyes, glaciars, platges, vinyes, dofins, balenes... Però d’això en parlarem quan tornem.

Fa un parell de setmanes, vàrem llogar un cotxe per anar al Great Ocean Road. Érem quatre, la Gemma, el Robbie, la Laia i jo. Teníem quatre objectius clars: veure coales, cangurs, platges paradisíaques i no oblidar-nos en cap moment que en aquest país condueixen per l’esquerra.

Vàrem recollir el cotxe a Franklin St. (a 5 minuts caminant des de casa) conduïa jo. A les 09.05h del matí vaig cometre el primer error, intentar pujar al cotxe pel costat de l’acompanyant (els cabrits, no només condueixen per l’esquerra sinó que a més també condueixen des de l’esquerra, és a dir el volant és allà on nosaltres tenim la guantera) El segon error va ser a les 09.07, un cop el motor ja estava en marxa, poso l’intermitent per sortir del pàrquing i en comptes d’activar (el piloto luminoso intermitente) activo el neteja-parabrisa. 09.08, m’oblido que el cotxe és automàtic i em torno boig buscant l’embrague i en lloc d’adonar-me que no  en té el meu cervell fa la següent reflexió: “ Com que aquí tot va del revés, el puto embrague deu ser a l’altre costat”. 09.10 el cafè del matí m’arriba al cervell, el cervell és desperta i m’envia una ordre clara: “Para de fer l’idiota i condueix com una persona.” 09.11 accepto la ordre i tirem endavant.

Quinze minuts més tard ja hem deixat la ciutat enrere i enfilem l’autopista que ens durà cap a Torquay , un poblet de “surferos” de la costa, que serà la nostra primera parada. Hi arribem al cap d’una hora i mitja, la veritat és que és preciós. Fem les quatre fotos de rigor i endavant, ara el que ens importa és arribar a Angelesea ( un poblet mitja hora més enllà). En aquest poble, més d’una persona ens ha comentat que és relativament fàcil trobar-hi cangurs, portem un mes a Austràlia, i encara no n’hem vist cap. Trobem una parella de jubilats caminant pel carrer i sense baixar del cotxe, els preguntem: “Han vist algun cangur per aquí?” Els ancians ens diuen que no, però ens recomanen un bon lloc per anar a dinar. Estem una mica decebuts, pensàvem que quan arribéssim per aquesta zona, hauríem de vigilar a no atropellar-los (els cangurs) però ni rastre... De cop i volta, algú recorda que ha llegit en algun lloc, que és fàcil trobar-ne en els camps de golf.  Cinc minuts més tard, quatre individus ens passegem pel forat 18 de l’Angelesea Golf Club. Bingo! Trobem uns quants cangurs dormint a l’ombra dels arbres que envolten el camp. Ens hi podem acostar fins a una distància de 2 a 3 metres. Estem contents i tatxem “veure cangurs de la llista”. Durant la resta del dia ens dediquem bàsicament a anar fent paradetes a platges precioses fins arribar als dotze apòstols (són 12 roques que emergeixen del mar a poca distància de la costa) val a dir que el panorama és de postal. Comencem a estar cansats i anem cap a Wye River, és on dormirem. Un Tailandès casat amb una australiana, hi té una casa i ens l´ha deixat. Ara mateix , en Subik, el tailandès, és a Masnou, dormint a casa la meva cunyada, la Cris, qui, sinó ella es podia encarregar d’aquesta missió (gràcies Cris). Abans de retirar-nos, ens fotem unes cerveses que hem comprat en un “bottle-shop” i filosofem una mica tots quatre. La conversa és en anglès per posar les coses fàcils al Robbie (l’Irlandès), a cada glop de cervesa, creiem que el nostre anglès millora, però no és així. 02.00h ens adormim.

L’endemà ens llevem d’hora i la Laia segueix amb la mateixa obsessió amb la que se’n va anar a dormir. Lluny d’estar satisfeta amb  haver vist cangurs, necessita, com sigui, veure coales. Al cap d’una estona, anant per una carretera que travessa un bosc d’eucaliptus, veiem un grup de 7 o 8 persones fora del cotxe i mirant amunt (això aquí vol dir que hi ha coales). Per fi! Ens hi estem una estona. Les noies és pregunten com podrien fer-s’ho per endur-se un d’aquests entranyables animalets cap a casa, i en Robbie i jo ens preguntem com podríem fer-ne hamburgueses. Tatxem “veure coales” de la llista. La resta del dia l’aprofitem per buscar una bona platja per parar-nos una estona i banyar-nos, la trobem, tatxem “trobar platja paradisíaca”. A les 7 de la tarda tornem a ser a Melbourne, i durant dos dies, en cap moment ens hem oblidat que en aquest país es condueix per l’esquerra. Tatxem “no oblidar que aquí es condueix per l’esquerra”.

08.00 p.m. comença a fer-se fosc. L’aire és fred. 

"PET ROCKS" I ALTRES COSES

Un “Pet rock” és una pedra més aviat arrodonida, sense arestes, de la mida d’una pilota de tennis aproximadament. Te dos ulls dibuixats i res més.

L’any 1975, un tio que seia al tamboret d’un bar a Bonny Doon, un poblet de California, sentia com uns paios que hi havia a la barra es lamentaven de la feina que els donava cuidar les mascotes del s seus fill. Que si treure-les a passejar, que si donar-los-hi de menjar, que si raspallar-los, coses, que per la puta gràcia d’un dia, de comprar un gosset als seus fills, haurien de fer mentre visqués  l’animal i això podien ser al voltant de quinze anys. El cas, és que el senyor que seia al tamboret se li va acudir que la millor manera de resoldre aquest problema seria substituir gossos, gats, hàmsters i altres mamífers per una pedra amb dos ulls dibuixats com si fos una cara. Dahl, que és com es deia aquest home, va decidir comercialitzar aquestes pedres i l’any següent en va vendre 1,5 milions, i es va fer milionari.

Aquesta història no te res a veure amb la nostra “desconnexió Austràlia”, però  l’hem aprés aquí i teníem ganes de compartir-la amb vosaltres.

15 de febrer, fa sol, son 2 quarts, tocats, de 6.

Ja som a la quarta setmana. Comencem a dominar el territori, comencem a saber a quin súper hem d’anar a comprar i a quin no hi hem ni de posar els peus. Ja tenim una rutina més o menys feta . Els nostres cursos ja avancen a tota màquina i això ens ajuda a saber quan comencen i quan acaben les setmanes. La ciutat és immensa però ja hem aprés com ens hi hem de moure.  Ja ens sentim còmodes, ja no diem “ens veiem a l’apartament” ja diem ens veiem a casa. La Laia té la seva escola a 5 minuts caminant des de casa i jo a 10 minuts amb bicicleta. (per si he creat confusió, no vivim en cases diferents, ni la Laia camina molt de presa, senzillament anem a escoles diferents).

Com vam comentar en l’últim capítol, la ciutat és molt cara però estem trobant alguns “trucs” per aconseguir  fer-ho més assequible. Per exemple, és important quan vas a qualsevol restaurant fixar-te si a la porta hi posa BYO (Bring your own) Això vol dir que et pots dur el teu vi, o la teva cervesa i ells te la serveixen. Si compres una ampolla de vi decent en una botiga, et pot costar uns 3$ en canvi al restaurant l’ampolla més barata no baixa mai dels 20$. Si estàs pel carrer i no et ve de gust entaular-te i vols menjar alguna cosa ràpida, el millor és anar a un restaurant xinès i comprar “Hand-roll sushi” (un trosset de salmó, tonyina o altres coses amb arròs blanc al voltant i tot plegat embolicat amb un tros d’alga) això val uns 2$ per unitat (amb un parell cadascú fem), aquí qualsevol entrepà, tros de pizza o qualsevol altre “Snack” està al voltant del 10$. L’aigua (també és impagable) però tota l’aigua que surt de les aixetes i fonts públiques és potable i té bon gust (Per als de Barcelona se que pot sonar estrany, però sí, això és una ciutat i l’aigua té bon gust). També important destacar que a qualsevol  bar o restaurant si demaneu aigua de l’aixeta, us la porten sense males cares i és gratis. Pel que fa al cost del transport, ho em solucionat de dues maneres: Buscant un pis prop de la “Uni” de la nena i comprant una bicicleta pel nen.

Fins avui doncs, ens hem dedicat més o menys a això, a situar-nos i a aprendre com funciona tot plegat . Hem conegut gent, hem sortit a “prendre algo”, ens hem passejat, hem anat a la platja, a la piscina, ens hem perdut, hem fet excursions amb bicicleta, hem estat a concerts, NO hem estat a Museus ni a exposicions ( ja se que no queda gaire “cool” dir això, però què collons, nosaltres som més de carrer, de bars i restaurants) i no hem sortit de la ciutat. Però això ho solucionem aquest cap de setmana. Hem llogat un cotxe per anar a fer el “Great Ocean Road”, lloc on, si tot va bé, hi trobarem platges precioses, naturalesa en estat pur, cangurs, coales.. Però tot això us explicarem en el proper capítol.

Són gairebé les 7. Segueix fent sol. Anem cap al Burns (avui toca Barça)

UNA CERVESA I DOS GOTS, SI US PLAU.

5 de febrer, les  16:38h, plou. Avui fa exactament dues setmanes que vam aterrar a terres australianes i comencem a fer-nos una idea de com funciona tot això. Avui parlarem d’allò que tant ens agrada parlar als catalans, preus i sous. Per fi comencem a entendre per què un cafè val 3,5 dòlars, un bitllet de metro 4 dòlars, una barra de pa entre 3 i 4 dòlars,  o llogar un pis d’una habitació, de mitjana,  uns 1.800 dòlars al més.

En general sortir al carrer i consumir qualsevol cosa val molts diners, prendre’t un cerveseta, fer unes tapes, comprar-te un gelat. Tot el que allà tenim per la mà, sabem què pagarem i sabem com gestionar-ho, aquí pren una altre dimensió. El dia del València - Barça (que per cert quin patiment collons) vam anar a veure el partit a l’hotel Robert Burns, que ja comença a ser costum, i prendre quatre cerveses, dues per cap, ens va sortir per 40 dòlars.

Allà mateix, a l’hotel Burns, vam conèixer una parella que feia un mes que s’havien instal·lat a Melbourne per quedar-s’hi un parell d’anys. Ella és catalana i ell francès. Els últims 3 anys havien viscut junts a Grenoble i el que els va motivar a venir cap aquí va ser una beca que li van concedir a ell per estudiar a la University of Melbourne. Doncs bé, la cosa és que al francès, a les dues setmanes de ser a la ciutat ja va trobar feina (per aquells que fa temps que no viatgeu fora de la península, sapigueu que FEINA és allò que fan els humans a canvi de dinerets). Doncs bé, la que va trobar el nostre “enfant de la patrie” consistia en treballar 20 hores a la setmana en un bar, servint copes. Abans de continuar, deixeu-me recordar-vos que 20 hores setmanals, equivalen a 4 hores diàries (si treballes 5 dies a la setmana). Els seus ingressos nets son d’uns 500 dòlars per setmana, 2.200 dòlars al més. Permeteu-me que us resumeixi la història en forma d’equació:

Immigrant + feina de cambrer + mitja jornada = 2.200 euros nets al més

Aquesta última equació la vaig fer  mentalment mentre em fotia l’últim glop de la meva cervesa. Les paraules del francès van impactar directament al meu cap, van ser com un bàlsam per algunes de les neurones que havien viatjat amb mi des de Catalunya, i que des que havia desenfundat els 40 dòlars que vam pagar per les 4 birres, s’havien posat a plorar en un racó del meu cervell.

Uns dies més tard i envoltats aquest cop d’Aussies (La manera com es denomina la gent que viu a Austràlia, equivaldria a Yankees pels nord-americans) vam seguir parlant de lo molt cara que era la vida en aquest país. En aquest cas es tractava de gent molt jove, menys de 30 anys, però tots ben posicionats, serien allò que se’n diu mà d’obra “qualificada” (no m’agrada gens aquest terme, desqualifica a la resta). En fi, es tractava de gent que treballa en departaments financer, o són advocats de grans firmes, o senzillament treballen en bancs de la ciutat. Un d’ells ens explicava que una persona que comença a treballar com advocat, just després de llicenciar-se, cobra al voltant de 50 0 60 mil dòlars l’any. Una persona que treballa en una finestreta d’una entitat financera, comença la seva carrera cobrant uns 85.000 euros l’any. I una persona que ja faci alguns anys que treballa per alguna empresa d’aquest tipus, pot estar al voltant dels 150.000 dòlars a l’any.

Després de sentir tot això i amb una cervesa a la mà, aquest cop només una i compartida amb la Laia, vam poder començar a entendre perquè Melbourne ocupa el 1r lloc en el rànquing de les ciutats amb millor qualitat de vida del món i a la vegada sigui una de les ciutats de més cares del planeta.

Són les 17:52h, ha parat de ploure. 

ELS PRIMERS PASSOS

Diumenge 22 de gener, 08:30h. Aterrem a l’aeroport de Melbourne. Gairebé  40 hores després de tancar la porta del nostre pis de Masnou, per  fi arribem a Austràlia. Estem destrossats, cansats, bruts i morts de son, però contents. La ciutat ens rep amb un cel absolutament blau i amb 25 graus de temperatura. Maletes, motxilles, bosses, portàtils, càmeres, i nosaltres mateixos agafem un autobús que ens ha de dur al centre de Melbourne, allà 8 hores més tard ens ha de recollir en David, un anglès que viu a Melbourne des de fa ja 4 anys. Aquestes 8 hores d’espera comencen amb certa eufòria que mica a mica és va transformant en atacs de son, calor i esgotament. Passejada pel riu Yarra (travessa el centre financer de la ciutat), mengem alguna cosa i de seguida que trobem una ombra ens hi estirem per dormir una estona. Decidim continuar inspeccionant la ciutat i la cosa va decaient. Arribem al punt de quedar adormits sobre la taula d’un Starbucks quan encara queden dues hores per que ens reculli el David, mai havíem desitjat tant veure algú que ni tant sols coneixem (El David, a part de ser anglés, és amic d’una companya de feina de la Laia). 16.45h, arriba un missatge al mòbil, l’anglés ja és aquí, ve acompanyat, del Tim. Carreguem maletes al cotxe i ens porten cap a casa seva, una caseta collonuda a les afores de la ciutat. Ens dutxem i decidim que ja no ve d’unes hores i que en comptes d’anar a dormir podem sortir una estona amb els nostres amfitrions i anar a sopar alguna cosa. Al sopar s’hi afegeix el Colvi, comparteix casa amb el David i amb el Jason que coneixerem uns dies més tard. Frescos per la dutxa i amb un parell de cerveses ens animem i passem una vetllada molt agradable i divertida en una terrassa de Chapel street (un dels carrers amb més vida de la ciutat). Mentre avança el sopar ens anem perdent en la conversa, entre l’anglès i que estem rebentats anem desconnectat i ben aviat tornem cap a casa dels nostres nous amics on ens preparen una habitació perquè ens recuperem de la son acumulada.

L’endemà ens llevem molt més frescos i descansats i comencen tres dies que per nosaltres van ser molt intensos però poc interessants d’explicar. Bàsicament ens vàrem dedicar a buscar pis on poder passar els 4 mesos que tenim intenció de passar en aquesta ciutat.  En resum, moltes trucades, moltes visites a pisos i moltes caminades per la ciutat. La cosa es torna a animar el Dijous dia 26. Aquest dia coincideixen vàries coses, es l’Australia Day i el Barça juga la tornada de copa contra el Madrid. I així és com comencem el dia, abans de les 8 del matí anem a buscar el tramvia 86, que ens ha de dur fins a un bar on una penya del Barça, de Melbourne, es reuneix per veure els partits. Després d’una hora esperant el tramvia dels collons, ens adonem que allà és un dia festiu i que els horaris del transports varia. Resignats agafem el primer tram que va en la mateixa direcció i finalment aconseguim arribar al bar ben bé a mitjà de la segona part, el Barça està guanyant 2 a 0 i just en aquell moment al sonat d’en Pepe se li torna a parar el cervell i li fot un cop de puny a en Cesc. Poc més tard el putu Madrid ens carda dos gols però aviat s’acaba el partit i passem a la final. Al bar és respira eufòria. Allà coneixem un australià, el fundador de la penya que és un malalt del futbol  i del Barça, ho sap tot i obre el debat: Rossell – Laporta. Al cap d’una estona sentim parlar en català i ens presentem i coneixem a l’Edu, un tio de la Roca del Vallés que porta uns 5 mesos vagant per Australia i Nova Zelanda, ens explica que està treballant portant un camió de mudances i que es guanya molt bé la vida però que es una feina molt dura. Tenim una conversa llarga amb l’Edu, ens dona uns quants consells i ens explica algunes de les seves vivències. 


Quan ja son gairebé les 11 del matí decidim anar a descobrir que cony és això de l’Australia Day. Agafem el tramvia i anem cap a St Kilda, un barri a la platja on la gent acostuma a anar celebrar aquest dia. El motiu de celebració de l’Australia Day, com la majoria de diades nacionals (excepte la nostra que celebrem una derrota) deixa bastant que desitjar. Se celebra la invasió per part de tropes angleses de les terres australianes, amb vaixells carregats de militars i convictes van entrar per l’est del país i van començar a pelar tot el que era negre i es movia, i van començar a plantar banderes angleses per tota la costa per així al cap de tres segles pensar que eren els autèntics propietaris d’aquesta immensa illa.

A les platges de St Kilda hi havia famílies fent barbacoes i jugant a criquet i de tant en tant et creuaves amb grupets de gent jove amb la cara pintada amb la bandera Australiana mamant i caminat pel passeig.  Ens vam estirar una estona en una de les platges on no hi havia ningú banyant-se i era ple de gent fent kite-surf, de cop la nostra vida corria perill no paraven d’estavellar-se catxarros d’aquests cada cop més a prop nostre. Vam decidir fer unes cervesetes (que sempre ajuden a entendre boixaries com una diada nacional) i vam tornar cap a la ciutat, cap a Federation Square. Aquí es el punt neuràlgic de la ciutat, hi ha pantalles gegants i durant tot el dia es fan concerts i espectacles (es com el fòrum de BCN, però ben fet), al cap d’una estona de ser allà ens vàrem adonar que portàvem tot el dia sota el sol i jo, que tinc una pigmentació tipus “Iniesta” m’estava tornant de color rosa-morat. Vaig agafar la crema factor 50 i pràcticament me la vaig beure. Ja eren les 6 de la tarda i vam decidir anar a descansar una estona a l’hotel, per agafar forces per anar a veure el focs artificials, (si si, a l’altre punta del món per anar a veure quatre putus petardos). El que va passar però és que a l’hotel ens vam adormir i quan vam sortir al carrer vam veure que tothom caminava en direcció contraria a nosaltres, els focs ja s’havien acabat, doncs res vam anar a jalar una mica de sushi i cap a l’hotel un altre cop i a dormir.

I ja arribem al divendres 27. Aquest va ser un dia amb poques aventures, però cal destacar que vam aconseguir firmar un contracte per un pis en un dels carrers més cèntrics de la ciutat (des d’on ara us escric) El preu, escandalosament car, no us el diem perquè creureu que som gilipolles, a nosaltres ens ha costat una setmana assumir que les coses aquí son cares, molt cares. 

EL CAMÍ

El camí cap a Melbourne ha estat llarg. De Masnou a Melbourne 36 hores. Avió fins a Singapore 14 hores. 14 hores més a Singapore i finalment 7 hores més d’avió fins a Melbourne. Però el camí ha estat entretingut. Durant la parada a Singapore han passat coses interessants, hem pogut fer un mini tur per la ciutat acompanyats per un guia local en un autobús ple de turistes que feien escala com nosaltres. La ciutat és impressionantment perfecte, tot  està impecable, no hi ha cap resta de res per terra, ni brutícia ni papers, res. Gairebé tot està prohibit, evidentment està prohibit portar cap tipus de droga al damunt, però el detall és que si ho fas, t’obsequien amb la pena de mort. No pots portar alcohol ni tabac, hi ha normes tant estrictes com que si passes en bicicleta per un lloc on diu que està prohibit, la multa és de 1000 dòlars. A més, el tur, que és gratuït, te tota la pinta d’estar patrocinat per el règim, el guia només diu meravelles de la ciutat i agraeix contínuament la feina feta pel seu primer ministre, fins i tot ens explica que ell viu en un pis que va comprar de protecció oficial, que el pis té més de 40 anys però què la construcció és de tal qualitat que podria ser nou. En fi, que fot una mica de pudor tot plegat, pudor de dictadura. Pel que fa al seu aeroport, una meravella. El millor on hem estat mai, amb molta diferencia. Com a la ciutat tot està impecable, acabes de fer un pipi al lavabo i darrera teu hi passa un tio per netejar, hi ha tot tipus de serveis gratuïts, plantes i flors per tot arreu, tot tipus de restaurants i fins i tot hi ha piscina, hi ha una mena de jardí botànic interior, cinemes, àrees de relax..

Amb la Laia vàrem tenir forces problemes a l’hora de contractar el bitllet i vam aconseguir anar junts fins a Singapore i després en vols separats fins a Melbourne. Un cop arribats a Singapore però,  vam intentar negociar el segon vol per aconseguir anar junts, i no només vam aconseguir-ho, sinó que a més la companyia ens va compensar les molèsties convidant-nos a un esmorzar de 30$, pagant-nos una habitació en un hotel de luxe per si volíem anar a dutxar-nos i dormir una mica i a més ens van donar 400$ en efectiu. La cosa no podia començar millor.

Per últim i per tancar aquesta última entrada permeteu-me que us expliqui un secret: La Laia a vegades s’inventa paraules (d’una albergínia, n’hi diu “catxarro negre”, d’un pèsol n’hi diu “oliva verda”,.. i així) Doncs bé quan vam anar a fer el tur per Singapore, amb el nostre grup hi havia una família d’americans que semblaven Amish, doncs ella tant panxa em va dir: has vist aquests? Semblen mishus.